La polsera metafòrica (7)

Era dilluns. Dilluns que donava fi a  un cap de setmana horrorós, en el que els successos m'havien obligat a perdre la fe en la humanitat. Dilluns en que guanyaria i perdria molt. Un dilluns igual i diferent a cap altre dia.

Feia temps que el món estava canviant, o potser només estava sortint de la bombolla protectora en la que la infantesa m'havia resguardat durant tants i tants anys. Aquell entorn ara m'espantava, no l’entenia i no parava de cridar. Em vaig adonar de que la llibertat no existia, centenars de temors havien brollat en mi i havia alçat un mur al meu voltant per a protegir-me. La frustració creixia i destruia tota positivitat que intentava revifar-me. Vagava per inèrcia més que per voluntat i el fred m'havia calat molt endins.

De sobte, entre tota aquella foscor i boira, va aparèixer una ànima errant com jo que em va fer obrir els ulls de cop. "La vida no té resposta i aquesta és la gràcia. – va dir-me, amb veu càlida - El trobar la pau en allò que realment t'ho faci sentir sense deixar que el control se t'escapi i tot giri envers a allò". Aquesta màxima va calar-me molt endins i va refermar-ne la unicitat d’aquell desconegut fins aleshores.  

La meva primera impressió em va deixar astorada, albergava profunditat i sensibilitat en quantitats astronòmiques fins al punt que em costava entendre que existia gent de carn i ossos que posseís tals característiques. Em semblava inconcebible que una persona de tal bellesa es fixés en algun subjecte superflu com jo, i de sobte, contra tota expectativa i sentit comú, vaig entrar fortament en la seva vida i ell en la meva.

M’oferia un lloc al seu costat, però jo, per contra no disposava tota l’atenció necessària per a una relació de tal calibre i li deia que jo, llavors, era un mar de dubtes, on la Lluna feia i desfeia les marees al seu gust, ocasionant inestabilitat i tempestes. Jo era un repte al qual ni tan sols el més expert dels navegants es podia haver enfrontat sense sortir-ne malparat.

Era com una muntanya molt alta, de la qual en la llunyania se'n pot observar la bellesa però només es poden apreciar els detalls si en fas el cim. Al principi d’aquesta només es troben petites roques, flors i vegetació diversa. A mesura que es va pujant però, les flors s'empetiteixen, el camí s'estreny i els colors es fonen en harmonies impossibles fent el trajecte monòton i dificultós. Arriba un punt on l'arbreda es torna espessa i hostil i el camí es desdibuixa. Són pocs els que arriben fins aquí, ja el sentit comú ha fet que la majoria desisteixi. D'altres entossudits creuen que el repte val la recompensa, i quan travessen tot aquest tramat de branques, matolls i foscor, es troben amb un lloc encara més hostil on l'aire escasseja i la vida es torna remota.

Era també com una nena petita a la que li donen un globus. Un globus especial. De colors vius, eloqüent com pocs i presoner de saviesa infinita. La llum del sol el travessava amb lucidesa, qualitat que jo havia perdut feia temps, i probablement, motiu pel qual em donava pau tenir-lo a prop. M’atreia molt el seu caràcter afable i la manera de ballar en l'aire que tenia. Quan en notava el contacte era com si el món es deturés, com si tot allò que m’espanta manqués d’importància.  M'embellia la seva lluentor fins al punt que vaig descobrir que tenia llum pròpia, fins i tot les paraules perdien pes i flotaven suaument en l'aire.

De mica en mica, vaig aprendre l’energia que la seva presència tranquil·la em conferia, a entendre la pragmacitat de la seva veu i a sentir quelcom realment fort per ell.

De manera concomitant però,  el globus s'anava empetitint, debilitant-se cada cop més, anorreant el poder curatiu que em guaria i submergint-se en un món aïllat que jo no podia entendre.

No volia veure com minvava progressivament, com s'apagava la seva llum, com rodolava ja moribund, de la mateixa manera que ho fa una llàgrima. No podia ajudar-lo, però no depenia de mi aquella situació. El lligam que temps enrere ens havia unit fruit de la proximitat, ara, no era més que una corda que tibava i feia mal. I la vaig tallar.

Així doncs, a terra hi restàvem jo i ningú, embriagant-nos amb l'aire per a ofegar els crits enverinats de la veritat, antagònica, que ens mantenia amb vida. Observàvem al cel com perdíem allò que no havíem arribat a merèixer. Aquesta imatge va fugir del nostre camp de visió, però al meu braç hi quedava aquell fil brut que havia estat un dels records més macos que es puguin tenir presents.

La vuitena

Cobejança. Anhelava poder-lo tenir a prop, com feia sempre, però m'havia de limitar a buscar la seva presència per la finestra. Els minuts passaven i les possibilitats de sentir la seva bicicleta passant per davant de casa augmentaven proporcionalment. Intentava distreure'm portant a terme alguna activitat repetitiva que no requestés gaire atenció conscient i em dedicava a treure la pols a algunes fotos espargides amb d'altres records volàtils dins una capsa. En una d'aquelles retrats hi havia una Alina de quatre anys, amb el cabell curt en relació a ara, asseguda en unes escales amb la vista fixada al terra. Tenia les cames doblegades i els peus junts, amb la mà dreta reposant sobre el peu del mateix costat i l'altra sostenia una de les pinyes que havien caigut de l'arbre. Duia la seva granota estampada de diferents colors com si fos nova i volgués presumir-ne. La silueta de la nena evocava llum, mentre que el conjunt de la foto reflectia serenitat i melangia. Els raigs de Sol donaven vida pròpia al paisatge, que semblava entonar amb l'estat d'ànim de l'Alina, alhora que en ressaltava el color dels cabells, que havia variat al llarg dels anys.

Vaig xocar amb la realitat al veure de refilada la seva imatge uns metres enllà. Es movia amb sigil i rapidesa per passar desapercebut, però era impossible que la seva presència no em fos notòria. Vaig baixar les escales a gran velocitat, esperant trobar-lo encara, i vaig obrir la bústia d'una revolada, adonant-me de que l'intercanvi no s'havia produït en la seva totalitat. Allà hi havia la vuitena polsera, embolicada degudament amb un paper vermell i una anotació en aquest: Per al meu amor -per a mi- i una carta amb el seu nom que jo havia deixat al despuntar el Sol. No volia que marxés amb les mans buides, i sense el meu gust als llavis, i vaig sortir amb el missatge a la mà. L'enyorava. Buscava la imatge que havia vist des de la finestra, les seves ulleres de sol que li ocultaven els ulls blaus, la olor que desprenia, el contacte de les seves mans. L'havia vist escassos segons abans, però el trobava a faltar.

Tot va començar sent quelcom pal·liatiu, volia oblidar tot el que comportava portar el meu nom i la meva cara a finals d'aquell novembre. Ell m'ajudava a sostenir totes aquelles càrregues en forma de records i de persones, no deixava que m'enfonsés i sempre em feia riure. D'altra banda, era una de les persones més transparents i naturals que havia conegut mai, desprenia bon rotllo i alegria, i va ser com si em retornés l'esperança, tot i no ser-ne conscient. Omplia els buits de la meva ànima esquerdada amb el seu afecte incondicional i em donava pau cada cop que em mirava.
Jo, com Goethe, em preguntava "Com és que els colors més bonics de la vida se'ns mostren sempre sobre un rerefons obscur?", essent ell allò que m'havia il·luminat el camí mentre m'animava a seguir-lo.
Cada instant que passava amb ell em guaria, d'alguna manera o altra em retornava la força que havia perdut pugna rere pugna. Cada cop que sentia les llàgrimes a punt de brollar apareixia ell i em feia veure que les coses són més bones del que sembla, contradient tota causalitat que s'atrevís a fer-me sentir malament, i tenia raó, les coses són més bones del que sembla, tenia el gran honor de conèixer facetes d'ell que ningú més coneixia.  
Un dia em vaig adonar de que viure podia adquirir un altre significat i vaig decidir no amagar més allò que sentia. Volia començar de zero, oblidar tota la sang que s'havia vessat en aquell últim mes i, vaig armar-me de valor mentre dotzenes de tributs morien assassinats en la pantalla del cinema. Es va sorprendre al notar-me tan a prop i algunes sospites li rondaven el cap. Jo estava nerviosa i entusiasmada al veure que ni tan sols pressentia el que passaria després. Entre la foscor de la sala vaig notar que m'estava observant, per primera vegada, sense apartar la vista. Aquell gest em va sorprendre i vaig recol·locant-me el cabell ràpidament, deixant en evidència el que sentia.
De tornada em va preguntar si tenia fred a les mans mentre m'agafava amb delicadesa i la meva ment ja planejava els esdeveniments posteriors. Intentava desviar la conversa cap a quelcom menys banal i per variar, vam acabar parlant de menjar. El comiat era imminent i havia de fer alguna cosa.
 -He estat pensant molt - vaig dir, com a últim recurs.
 -I què has decidit? - va respondre, innocent. Em va estranyar que sabés el que volia dir amb tanta poca informació i vaig preguntar-li si sabia a què em referia. La resposta no va ser la correcta i vaig dir sense més preàmbuls:
 -He decidit que vull començar de zero. Amb tu.
Va aturar-se de cop. Va fixar la vista en mi. Vaig repetir les últimes paraules per si no ho havies sentit i però la reacció no arribava. Llavors va preguntar si parlava de debò i li vaig dir que sí. Va retornar a l'estat absent del que provenia i de sobte va deixar anar una tira de monosíl·labs poc coherents que van concloure amb una afirmació efusiva i una primera abraçada màgica.
Després d'aquell primer encontre en van venir moltíssims més, que em van permetre conèixer-ne més i més coses i enamorar-me'n mica en mica. El dies van passar de tolerables a feliços, fins i tot quan no tenia ocasió de veure'l. Tenir-lo present era suficient per què el caliu que desprenia es tornés tangible i malgrat trobar-lo a faltar enormement em donava ànims per a no rendir-me. Petits detalls em feien estimar-lo, com la forma del seu nas, els atacs de pessigolles sense avís previ o poder sentir els batecs del seu cor accelerar-se. Me'n vaig adonar fa poc: Quedaven cinc minuts per a que toquessin les tres de la tarda i com cada dimarts el podia veure fins que sonés el timbre. Em quedava un tram per arribar a la cantonada on coincidíem i el vaig veure apropant-se. Els feixos de llum encongien les seves ninetes deixant al descobert la bellesa i profunditat de la seva ànima. Ell parlava com si res, sense ser conscient del que passava per la meva ment. L'estimava, no sabia quan li ho diria, però era cert. Per primer cop en molt temps, estava segura de que aquella persona era la única que em completava, aquella fragilitat infantil havia esdevingut força i constància gràcies a ell. Les pors que albergava aquella criatura des de feia tant de temps s'havien esvaït d'una vegada per totes.

La sisena

Començava la primavera tot just llavors. Reus estava molt ple. Anaves passejant pel centre i tot estava a vessar: carrers, botigues, cafeteries... No eren ni dos quarts de set i els aparadors dels forns ja estaven semi-buits. 

Aquell dia vaig anar a veure a la Cristina, una amiga que havia conegut poc més d'un any enrere. 
Era a l'aniversari d'una amistat comuna, l'Eva. Jo, en aquella festa no hi pintava res. La mare de l'Eva em va convidar però jo ja veia que no hi feia res allà. Ja sabia que m'avorriria, no era el meu ambient i només coneixia a una persona, a part de l'amfitriona, amb la que no tenia gaire relació. Entre tota aquella gent desconeguda amb ganes de beure i ballar, hi havia la Cris, que semblava d'hàbits més tranquils, semblants als meus. Vam començar a parlar i tenia la sensació que s'estava copiant la meva vida i l'estava vivint ella. Després de la festa, vam continuar parlant, fins al moment. 
El dia anterior, la Cris havia rebut una trucada de l'Editorial on, havia enviat la seva novel·la que havia estat escrivint durant feia tant de temps: li publicarien Junior Secret Agent. Quan m'ho va explicar, irradiant de felicitat, no em va sorprendre. Escriu molt bé i era una història molt ben pensada que segur que sortiría a la llum tard o d'hora. Vam sortir a celebrar l'èxit que havia tingut la seva primera novel·la mentre en pensavem una altra per a començar juntes, amb un toc de comèdia. Vam quedar pel centre, a la plaça de les Oques, davant de la farmàcia i vam començar a caminar. Vam travessar el carrer fins arribar a la plaça Llibertat, que semblava petita per l’enorme quantitat d’estrangers, vam resseguir-la oprimint un fort desig de sortir corrents aclaparades per tanta població atapeïda i vam continuar en la mateixa direcció. La remor de la gent semblava haver desaparegut quan arribàvem al parc on ens dirigíem, apartat i fresc, proper al seu barri, que aquell dia havia esdevingut un pati per molts infants. Al meu record no hi havia ni els gronxadors, ni els arbusts, ni el tobogan.  Al costat, hi vam guipar un camí estret que quedava desdibuixat entre el joc d’ombres que estenien els arbres -escassos, però alts- a banda i banda de la senda.  Ens hi vam endinsar, captivades per la bellesa d’aquell lloc que mica en mica, convertiria en el meu amagatall.

La vegetació de la banda esquerra es va transformar –a mesura que resseguíem aquell espai- en un mas vell. En acabar-se la finca d’aspecte descuidat vam aparèixer davant les vies del tren. Vam deixar de trepitjar la sorra per unes roques amb moltes arestes de la mida d’una pilota de tennis. Llavors, ho vam percebre: silenci. Ni gent, ni cotxes. Vam creuar fins l’altra banda i vam pujar unes roques que intentaven ser esglaons per suavitzar el desnivell i vam veure el pont. Estava a menys de dos metres de nosaltres, paral·lel a les vies del tren i perpendicular a la carretera que passava per sota. Creava una sensació d’amplitud i d’aïllament alhora. A part de la vegetació, la calçada i una urbanització llunyana, estàvem al mig del no-res. El cel s’obria davant nostre, hi havia graffittis  a llocs amb difícil accés i una acústica estranya. Era com si el so es propagués poc. Podies cridar que, sinó eres a prop de l’altra persona gairebé no et percebria. Vaig quedar-me dreta, observant l’espai amb ulls de bombolla. Aquell lloc, aquell aire pur, em produïen una pau estranya. M’agradava estar-hi, m’hi sentia bé. Per la carretera de sota el pont, hi passaven pocs cotxes i alguns ciclistes. I llavors, se’m va acudir. Música. Cançons de pel·lícules. Bandes sonores. Vaig agafar el mòbil i vaig sel·leccionar la carpeta de “Raindrops”. Era la que utilitzava durant els dies de pluja. Entre les creacions de Ludovico Einaudi, Alexander Desplat, Yann Tiersen i Birdy la meva ment volava. Era el meu refugi. Un lloc on podia anar-hi sola sense sentir-me sola, on els elements m’acompanyarien, on només hi seria jo, sense preocupacions, sense adulterants, jo. Era com si tanta bellesa concentrada absorbís la capacitat de pensar i m’incorporés al paisatge com si sempre n’hagués format part. La meva presència no molestava a ningú, ni la música, cosa que no es pot fer al mig de la ciutat per temes de convivència. Aquell lloc era el meu lloc, i quan em sentís malament ja sabia on anar. Es feia tard i la Cris va marxar cap a casa, jo la vaig acompanyar un tros i vaig refer el camí enrere, tornant al pont. Em vaig asseure com vaig poder, buscant la posició en la que el meu cos i les pedres convisquessin sense fer-se mal. Vaig tancar els ulls i em vaig estirar completament. Vaig posar la jaqueta a terra i hi vaig recolzar el cap. Al fer-ho, vaig veure que tenia un parell de fils enganxats. Eren fils dobles, de llana, dels que feia servir la meva germana gran per fer els amigurumi. Els amigurumi són uns ninots fets de llana molt macos, que ella feia per a regalar a la gent. Ara estava fent un gat negre per a la meva tieta, a qui li encanten aquests animalons. Sempre s’asseia al meu llit per fer-los, hi entrava més llum natural i era més tou. Jo acostumava a deixar-hi la roba i suposo que aquells dos fils s'havien enganxat allà, li havíen quedat massa curts i els havia deixat sobre el llit per a fer-hi algun detall més tard. Els vaig ajuntar amb un nus i vaig començar a entrellaçar-los, fent-me una nova polsera: la sisena. Cada cop que la veiés recordaria que hi ha un lloc on no sóc estranya, on tot és fàcil, on encaixo perfectament, on ningú em pot oprimir. Allà, on sé que tinc molta força però també sé que no l’he d’utilitzar. Quan no hi puc anar, miro la polsera. Quan hi puc anar, hi vaig, encara que sigui només per un quart d’hora.

La cinquena

Aquesta és la polsera més efímera que he tingut. Plovia, molt. Tenia ganes de sortir al carrer. Sempre m'ha agradat la pluja. És com si s'emportés totes les banalitats, tot allò superflu, insípid amb que "omplim" les nostres vides habitualment. Després de la pluja tot llueix. La llum canvia, es torna suau i converteix tot allò que il·lumina en bellesa, els colors ressalten contrastant amb el gris fosc però brillant del cel. L'olor també és molt característica, és com si t'apropés a la natura. Fins i tot el so varia. El trànsit que ja considerem normal desapareix i només hi ha algun que altre cotxe. Les gotellades són així.
A molta gent li agrada la pluja quan són a casa, per sentir-ne el so de les gotes precipitant-se a terra suaument i deixar que els pensament flueixin a més velocitat, guiats pels ritmes desordenats de les precipitacions. Jo prefereixo sortir al carrer i sentir tots els factors que he anomenat abans en la meva pell. M'agrada saber que no sóc la única, i que no tinc per què gaudir-ne en soledat. Vaig anar fins al centre de la ciutat caminant, sense pressa, amb la música de Ludovico Einaudi, fins a arribar on era la Mar. M'estava esperant on quedàvem sempre, davant d'una parada d'autobús que sempre anava carregat. Portava el seu paraigües de mussols i el seu somriure sincer tan característic. Sempre riu, és feliç, com si una veu de dins seu li ordenés, i ella, acceptés la màxima amb implicació. És una persona equilibrada, bonica i tolerant. Extremadament. La meva millor amiga.
Ens estàvem posant al corrent mentre caminàvem fins la plaça Prim, una de les més transitades de la ciutat que avui només estava ocupada pels coloms que restaven arrecerats al teatre Fortuny i uns quants ancians de mirada perduda. La resta de gent ,no gaire, caminava a pas ràpid fugint de la oportunitat que els hi brindava el cel. En allò que jo hi veia tanta bellesa només hi veien constipats, cabells encrespats i roba xopa. Ja havíem rodejat l'estàtua del general Prim, que donava nom a la plaça i, entre els bassals d'aigua vaig veure una polsera. Estava feta de boletes brillants de colors suaus, devia pertànyer a una nena petita. Em vaig imaginar la seva reacció en no trobar-la, el que devia significar aquella polsera, o com l'havia perduda. Va ser com si em cridés i la vaig recollir de terra. La vaig observar detingudament mentre li passava un mocador per treure-li la brutícia que havia adquirit barrejada amb aigua. La Mar la mirava amb curiositat. "Deu ser d'una nena petita- va dir, coincidint amb el pensament que jo havia fet no feia gaire. La intriga creixia a mesura que el mocador de paper deixava al descobert cada bola que la formava. Vaig estirar-la per veure amb quin tipus de fil estava feta i, al comprovar que era elàstic me la vaig posar.

Al cap d'una estona conversant i caminant la meva ment tornava a estar absorbida pel magnetisme de la polsera. Tenia alguna cosa que no m'acabava d'encaixar. El disseny estava fet per a una nena petita però, no semblava que una nena en fos la propietària. Era estrany. Normalment els infants quan aprecien un objecte no se'n desprenen. Jo tenia una motxilla amb forma d'ós panda que em van regalar els meus avis més grossa que jo. M'ocupava tota l'esquena i una part del cul, però no me la treia mai, només per dormir i banyar-me. Quan vaig tenir l'edat d'anar a l'escola vaig optar per fer-la servir llavors només.

La gotellada va arribar a la seva fi i ens vam anar a comprar un iogurt gelat. Només això va fer que apartés els pensaments de la polsera i els misteris que l'envoltaven. Ens el menjàvem de camí a la plaça Llibertat, com fèiem sempre. En arribar allà ens quedàvem xerrant una estona fins que ella s'acabava el seu mentre a mi se'm desfeia. Llavors ella s'esperava a que me l'acabés parlant i mirant amb ullets el meu menjar. És l'única persona al món que ha sobreviscut després de fer-ho. Després vam tornar a la plaça Prim i vam veure a una mare amb la seva filla buscant alguna cosa. Vaig empatitzar de seguida amb la petita i vam anar a tornar-li la polsera. Els seus ulls grans i infantils van mostrar l'alleujament que sentia en recuperar-la. Era una mica inquietant, però. Tenia mirada d'adult, com si la infància hagués passat feia temps i ja no en recordés res. Com si només tingués l'aparença de tenir vuit anys. Una persona deixa de ser un nen quan ja no riu de veritat. Riu per compromís o per nerviosisme, per vergonya... però no riu per riure. Aquella nena no reia, era com si hagués perdut el riure feia temps i no esperés recuperar-lo mai. Em va donar les gràcies i la vaig abraçar. Potser va ser per esbrinar-ne més coses, no ho sé. Al principi ella va quedar estranyada -com jo mateixa ho estava- però després va agrair-la com si fes temps que en necessitava una i no s'hagués atrevit a demanar-la. Em va fer molta llàstima, no sabia quins motius la duien a sentir-se poc estimada però una nena de la seva edat no hauria de conèixer aquesta sensació. La seva mare es limitava a observar l'escena amb mig somriure enigmàtic. Em preguntava què devia estar pensant però, un cop la polsera havia estat retornada, no ens retenia res i vam marxar.

La quarta

La vida. Atzar. Llençar una moneda a l'aire i prendre una decisió. Alea iacta est. Si surt cara, lluitaré, si surt creu, abandono. Creu.

Els Aspencat havien baixat de l'escenari uns minuts abans. Els tramoistes estaven preparant Oques grasses mentre jo prenia una decisió sota els ulls atents del Pau. Restava expectant, analitzant la meva expressió, intentant endevinar el fruit que havia donat l'atzar o el destí. Jo acceptava aquella màxima, perquè sabia que era el millor en el fons, m'agraden els reptes, però només si són per una bona causa.
- I doncs? - va preguntar, davant el neguit creixent que li produïa la incertesa.
- Ha sortit creu - vaig dir, sense alçar la veu. Em va mirar amb llàstima, com si fos una criatura indefensa a qui el destí ha tractat malament.
- Estic bé - vaig respondre, obviant el fet que em molestava que em mirés d'aquella manera. No va notar la meva reacció hostil i em va abraçar, guarint-me de malestar i fent desaparèixer la distància que poso com a defensa. Jo seguia repetint "Estic bé, estic bé" i ell no em creia. No em deixava anar, cada cop m'agafava amb més força. Notava la seva olor i vaig adonar-me de que jo tampoc m'ho creia. "Estic aquí, no deixaré que et passi res" - va dir-me a cau d'orella. Vam romandre així una estona més, com si el temps no passés. Les llàgrimes rodolaven galtes avall mentre plorava en silenci. El Pau em calmava. M'anava sentint millor cada vegada. Una veu va retronar des de l'escenari. Augurava festa i alegria.
- Gràcies, em sento millor - vaig dir-li mentre m'apartava, eixugant-me les llàgrimes. Ell lluïa el seu somriure ample i càlid amb orgull.
- Me'n alegro - va respondre. Acte seguit, la Jordina i l'Anna van aparèixer amb les begudes i unes polseres fluorescents. El Pau va tornar amb els seus amics, sabent que jo ja estava ben acompanyada. Vaig veure en la llunyania que la seva novia estava esperant-lo emocionada. La Jordina va allargar la mà, i vam agafar una polsera cadascuna. Em va cridar l'atenció la de color lavanda i la vaig agafar tan ràpid com vaig poder.  La quarta polsera.

La tercera

Havia recuperat el ritme de treball després de les vacances de Nadal. El grup de teatre havia representat Els Pastorets pels pares i els amics. Era la primera vegada que actuaria davant de tanta gent i tot i estar molt nerviosa, em va sortir prou bé. Jo feia d'àngel. Vam editar nosaltres mateixos les gravacions i en veure el resultat final, el vam penjar al Facebook. Tot van ser felicitacions i enhorabones, d'amics i coneguts nostres. Hi havia una noia més gran que jo a la que coneixia de vista que em va felicitar via missatges privats. Deia, molt convençuda, que havia brillat a l'escenari, que li havia agradat realment la meva manera d'actuar. Em va semblar molt sincera, i tot i no compartir la opinió amb ella li vaig agrair aquelles paraules. Es deia Bruna. Després dallò vam prolongar la conversa, molt fluïda. L'endemà va continuar, i l'altre. Li vaig agafar confiança molt ràpid i ens portàvem molt bé. Era estrany perquè no podia designar-la com a amiga perquè no havíem quedat mai, ni havíem parlat mai cara a cara, però tenia la impressió que la coneixia de sempre i que ens unien molts records, tot i no ser cert. Va coincidir quan m'estava llegint Món groc, de l'Albert Espinosa, i quan vaig arribar a la part dels grocs vaig saber que ella n'era una. Un groc és una persona que et crida l'atenció, que t'entén tot i conèixer-vos poc i que hi estàs lligat d'una manera especial. Un groc no necessita mantenir-se com un amic, simplement, tens la certesa de que per molt de temps i moltes coses que puguin passar seguirà intacte. Són molt especials i se'n poden arribar a trobar vint-i-tres al llarg de tota la vida.
La Bruna era la meva primera groga. Mica en mica la vaig anar coneixent i em va captivar la seva manera de ser. Era molt independent, molt maca i molt forta alhora. Era diferent de l'altra gent, tenia idees pròpies, no seguia les normes de la societat. M'influïa positivament. M'ajudava a ser millor, a valorar-me a mi mateixa, no em jutjava. És una de les persones de qui he après més coses. Veia en mi coses que ningú més veia (ni tan sols jo). Vaig deixar de ser qui els altres volien que fos, per ser jo mateixa. Intentant ser "normal" l'únic que feia era anul·lar la meva personalitat real. Tot allò que havia endevinat sota aquella aparença trista i dèbil resultava ser cert. Jo tenia molta més força de la que em pensava, vaig fer desaparèixer tota aquella buidor que em sostenia i la vaig canviar per una part de mi que encara no havia conegut. Sense ella la meva vida no s'assemblaria gens a com és ara. Sóc feliç, la seva companyia m'ajuda una barbaritat. No se'n adona, però és capaç de fer-me somriure en el pitjor dels moments.
Va passar el temps i no va canviar res. Sempre m'ha cuidat, m'ha donat el suport que tant necessito i em segueix aportant coses. Quan em sento perduda, des-ubicada, o simplement no he tingut un bon dia és ella qui ho il·lumina tot. A qualsevol cosa que faci o digui, hi deixa com un segell de sinceritat i de bondat. No he conegut a cap altra persona semblant. L'estimo i vull que ho sàpiga tothom. Per Sant Jordi vaig tenir una molt bona pensada. Basant-me en el llenguatge de les flors, vaig trobar que les orquídies simbolitzaven amor, bellesa femenina i refinament. Comprar-li una flor hagués estat massa efímer per alguna cosa que no morirà mai. Vaig optar per dibuixar-la. Els colors de l'orquídia són molt vius. Predomina un lila rosat força saturat, suavitzat amb un violeta més acaramel·lat i al centre, s'intensifiquen els colors acompanyats del groc del pol·len. Aquell regal la va fer molt feliç. No acostumo a demostrar afecte i m'agrada tenir detalls d'aquests per a què recordin que tot i que no ho demostro, ho sento. A part, és tan maco veure com una cosa que has ideat tu cobri forma i faci feliç a aquells qui estimes. És la meva motivació. Fer-la feliç, o com a mínim, intentar-ho de totes les maneres que pugui. Aquell dia de Sant Jordi, mentre recorria les paradetes en busca d'algun llibre interessant, vaig topar amb una polsera dels colors de l'orquídia que tan m'havia escarrassat a plasmar mitjançant degradats i molta dedicació. Em va transmetre els tres valors que he esmentat abans: independència, bellesa i força. No vaig poder treure-li els ulls de sobre fins que la van posar en una bosseta i me la vaig emportar.

La segona

La segona polsera la vaig adquirir quan ja s'havia acabat l'estiu. No feia ni un parell de mesos que havien començat les classes i que l'havia perdut de vista. Pràcticament no el trobava a faltar, o això em repetia a mi mateixa. Recordo que un dia em va prometre que no em deixaria sola, que no el vaig creure i que ho va complir. Vaig ser jo qui em vaig apartar. Després de rebutjar-me em va fer saber que no l'havia perdut, que seria allà pel que fes falta, que les coses no tenien per què canviar, però jo no podia aguantar més amb aquesta situació, i, vaig deturar-la. La quarantena que m'havia proposat no va durar ni una setmana. Em va demanar disculpes per enèsima vegada per un mal que no havia causat. No sentia ira. Només dolor. De mica en mica vaig entendre que aquella guerra no em pertanyia a mi, que si seguia lluitant l'únic que aconseguiria serien ferides, que ell no volia guerres, que buscava una substituta. El dolor es va esvair com l'olor del pa torrat després d'esmorzar i llavors, trencant les expectatives dels següents mesos, va comunicar-me que marxava, a França, a estudiar més música. Tots els passos en fals que semblaven segurs van desplomar-se i jo, vaig caure amb ells. Un plor profund em va envair, buscant consol als seus braços que només reforçaven els motius que causaven aquella pèrdua. Vaig imaginar la reacció d'ella al saber-ho. Em sabia la seva història de memòria.
La cosina de la Mònica va començar a tocar la flauta travessera i va anar a la seva primera audició. Va ser entre notes i ritmes que es van conèixer. Ell tocava la flauta des dels sis anys i ja estava acostumat a tocar davant un públic. Aquella vegada però, va ser diferent. Va entreveure una força i una energia emergent en la Mònica que el fascinava. Ella va quedar bocabadada pels seus ulls, que contenien una tendresa i una dolçor comparables només amb una carícia. Volia descobrir si era cert o no.
Va aparèixer la oportunitat perfecta durant l'audició d'hivern. Llavors tenien setze anys.El Joan havia estat dibuixant darrera de les partitures, ell no ho veia però el públic sí. Va ser l'excusa perfecta. Van començar a parlar a totes hores. Quan no es podien veure es trucaven, passaven tot el temps que podien junts. Estaven enamorats. Van anar a un concert junts i amb una amiga d'ella. En Joan va aprofitar quan tocaven la cançó més maca del grup i la va rodejar amb els braços. Ella es va sorprendre però també el va abraçar amb força. Van continuar ballant, agafats, fins la tornada. El Joan es va apropar encara més a ella, i li va xiuxiuejar a cau d'orella, a l'uníson amb el cantant: "vull estar amb tu". Ella va somriure tant com les galtes li van permetre. La seva amiga també somreia. Tenien molt de poder l'una sobre l'altra. Sovint li havia comentat la sort que havia tingut al trobar un noi que se l'estimés així, però la Mònica no n'estava segura. No confiava en ell, no li havia donat motius per fer-ho. Tot i estimar-se'l bojament sabia que algun dia li clavaria per l'esquena, i no ho podia permetre-ho. No el volia perdre i si l'enganyava patiria una humiliació massa forta. El controlava cada vegada més i, va arribar un punt en el que en Joan no va aguantar més i va decidir tallar la relació. Ell creia que trobaria algú altre però no era conscient dels seus sentiments. No buscava una companya, buscava una versió liberal d'ella.

Quan em vaig calmar una mica em va dir que em volia veure abans de marxar. Jo li vaig dir que l'acompanyaria a l'aeroport. Ara sí que el perdria i no podia fer-hi res. El veuria marxar i no tornar fins que vingués l'estiu altra vegada.
Va arribar el dia. Va agafar el vol primer de la tarda i estava ple de gent. Aquella gran infraestructura semblava no donar a l'abast entre tants passatgers, maletes i bitllets. Allò que a mi em semblava un gran canvi s'estava repetint al meu voltant tantes altres vegades. En una situació normal hauria percebut l'estat d'ànim pel que passaven tots aquells desconeguts però, ja tenia prou feina controlant les meves emocions. Vaig creuar tota l'entrada i vaig veure els seus amics i els seus pares fent-me gestos amb la mà. La Mònica també hi era. Vaig veure en ella un reflex meu, o ella el va veure en mi, no sé què va passar primer. El cas és que després d'acomiadar-nos i desitjar-li molta sort, amb alguna llàgrima continguda vam romandre allà, mirant com s'enlairava l'avió sense dir res. Tot i que no haver parlat mai no ens quèiem bé. No m'agradava per què era molt possessiva i ella em tenia enveja per com, tot i haver entrat feia poc en la seva vida ja en formava una part important. Malgrat les desavinences conegudes per totes dues bandes, ens sentíem exactament igual, i vam començar a parlar. Parlàvem del Joan, de com el trobaríem a faltar, de com era, ens explicàvem anècdotes, vam plorar juntes fins i tot. Després vam acabar explicant-nos coses que no em pensava que compartiria amb ella. Era molt semblant a mi, més del que hauria cregut. Xerrant, vam arribar a un punt de confiança extrema. Li vaig explicar tot de mi i del Joan -desconegut per ella fins ara-, i ella també em va explicar la seva història. També em va confessar que encara l'estimava, cosa que ja sabia, i jo li vaig dir que ell també. Ell no n'era conscient, només calia fer-li veure. Ella, ensopida, em va dir que era massa tard.


Un mes més tard, vaig tornar a l'aeroport. No a rebre el Joan, sinó a acomiadar-me de la Mònica. Havia decidit lluitar per ell, havíem continuat parlant i ens havíem explicat encara més coses. En poc temps ens havíem conegut com conec a molt poca gent. Els comiats sempre són durs, però sabia que era el millor per tothom. Ja havia buscat pis i feina.
-Cuideu-vos molt - vaig dir, sabent que era el millor.
-Tu també - va afegir, tornant-me el somriure.
Ens vam abraçar, adonant-nos de tot el que havíem fet l'una per l'altra, i sabent que molt probablement, era la primera i última vegada que ens abraçàvem. M'havia explicat que no volia tornar a Reus, que si no funcionava es buscaria una nova vida en una altra banda. Em va dir que quan arribés m'enviaria un missatge, i que més tard, em trucaria. Li vaig desitjar el millor i va fer-se fonedissa rere la multitud que agafava el mateix vol. Aquell dia em vaig comprar una polsera al mateix aeroport. Com si aquelles dues pèrdues, fossin guanys. Era una polsera de boles, turquesa, translúcida, com si en aquella adquisició s'hi trobés la veritat, que s'havia materialitzat en forma d'amor entre dos joves.